Las empresas son como los seres vivos: nacen, crecen, se reproducen y, bajo los efectos de una crisis tremebunda como la que soportamos, mueren. Convendrán ustedes conmigo en que el hecho de que una empresa se vaya al carajo hoy en día no es una gran noticia. Es, por el contrario, demasiado habitual: ahí están los miles de autónomos que enterraron sus ilusiones (y sobre todo dineros propios y prestados) en un negocio que finalmente no funcionó y del que han tenido que echar el cierre.
Sin embargo, que una compañía aérea se vaya al carajo ya no es tan normal. En un sector tan hiperregulado como el de la navegación aérea, en que a las empresas se les exigen unas garantías muy específicas para poder empezar a operar, el hecho causa no poco de sorpresa. Ya no digamos el hecho de que tiene su parte de servicio público, por aquello de que mueve muchos pasajeros y que cuando un avión se cae, no queda ni el apuntador. En el caso que nos ocupa, la honorabilidad y fiabilidad de la empresa quedaron además muy dañadas por el accidente del vuelo JK 5022, de infausta memoria.
En el caso que nos ocupa, Spanair sorteó bastante bien los primeros años de la crisis. Ubicada en Mallorca, uno de nuestros destinos turísticos más importantes, pudo capear el temporal con fortuna. Sin embargo, empezaron a ocurrir cosas raras. La trayectoria económica de la compañía dejó de ser una línea recta y empezaron los zigzagueos. Generosamente, la Generalitat catalana (o sea, nosaltres) acudió al rescate, por aquello de la solidaridad entre hermanos.
Pero pasaron más cosas raras: la sede de la compañía se trasladó a Barcelona. Y ahí fue el principio del fin, entre otras cosas porque Barcelona, por mucho que la bossa soni, no es ni de bon tros destino tan turístico como Palma de Mallorca. Montilla, que había echado ejecutoria de catalanismo acompañado del Dalai Carod, necesitaba un signo externo de tal ejecutoria para que los nacionalistas de casa bona le aceptaran (nunca le aceptaron del todo y hasta el final le consideraron un intruso). Todavía me lo puedo imaginar diciendo «Nosartre hen de fer paí» ante una multitud de sus juventudes, bien regada de dinero público porque queda feo un mitin sólo con los cuatro entusiastas que ya por entonces le quedaban. Y vaya si no lo hicieron païr.
Dit i fet. Spanair pasó a ser el proyecto apenas disimulado de Aerolínies Nacionals Catalanes del monstre de tres caps (aka Tripartit), en el que con más generosidad se enterraron millones. Hasta la revista de cabina se editaba en català, sin almenys. No como esos cabrones de Air Berlin que se negaban a la megafonía en catalán. Y de un día para otro, nos enteramos de que la empresa se va al carajo, que con ella pierden su trabajo 2.000 personas y que entre 80.000 y 100.000 pasajeros se quedan en tierra. El Príncep Encantador, transmutado ahora en Rei Artur, tiene que abandonar el proyecto. Ya no puede seguir ignorando los projectes nacionals en sus recortes. Ha soliviantado y mucho a sus votantes (hoy tal vez exvotantes) con los recortes en temas tan básicos como Sanidad y Educación y ha de tomar serias medidas.
Lo peor de todo es que esos 80.000 pasajeros compraron el pasaje sin saber que la compañía se había ido ya a hacer puñetas. No pocos tienen problemas para recuperar el dinero. Y los que compraron billetes de ida y vuelta, además, se han quedado tirados en sus países de destino hasta que la Embajada española (¿dónde coño estaban los ambaixadorets?) hizo las correspondientes gestiones allí donde fue necesario. Pero sobre todo, que del dinerazo que enterró la Generalitat (nuevamente nosaltres) en esa compañía ruinosa (que lo sabían desde antes de acogerla en su seno), nunca más se ha sabido. Alguien tendría que buscarlo. Preferentemente, un juez.
Como dice el religioso verso, guieu-nos cap al cel. Pero no con Spanair (D.E.P.) y mucho menos con Montilla o Mas a los mandos.
El cántaro del Aguador 
Bé, almenys se l’ha deixat fer fallida (tot i ser un error de bon principi – per què coi van pensar que podien eludir els boicots al Prat i jugar a ser com un Estat normal mentre s’és només una regió d’Espanya?), era el més lògic en aquesta situació: mentrestant forats negres estatals com Iberia i el sistema d’aeroports espanyol segueixen cremant recursos al continuar activitats improductives de manera artificial.
El mateix per les numeroses línies d’AVE Madrid-Matalascañas, inversions ruïnoses amb motius exclusivament polítics («coser España con cables de acero», aka irracionalisme espanyolista, ras i curt) mentre València i Barcelona es troben gairebé aïllades entre si, i sense cap eix ferroviari d’ample europeu que ens deixi exportar més i millor Pirineus enllà. Cal tornar a dir que Catalunya és la CA amb menys percentatge de funcionaris, que a Andalusia o Extremadura freguen el 30%? I a això sumem-hi el 30% d’aturats, el PER , numeroses prestacions socials que travessat l’Ebre tothom s’ha de pagar, etc.
Pel que fa a les ambaixades, el mateix si fa no fa: si les buiden de contingut què se n’ha d’esperar d’elles? Res de res. O s’aconsegueix la independència o només hi ha una alternativa, la invisibilització i l’assimilació dins de «la España una». Jugar a ser un Estat no serveix de res, així que el catalanisme s’ha de proposar d’una vegada per totes la ruptura definitiva, i així, esperem-ho, a tots ens anirà molt millor.
Me gustaMe gusta
Ui-ui-ui quina por! Espanya ens roba! Espanya ens vol assimilar! Espanya ens vol… (com si el fet de diferenciar-se per pebrots no fos una característica del tarannà espanyol) Bé, com veus, els «fatxes» (que per vosaltres tothom qui no pensa com vosaltres és «fatxa») no sempre són intolerants i no esborren els comentaris de «estos separatistas catalanes». Deixem de banda el fet que perquè puguin existir els Països Catalans Espanya se’ha d’anar a fer punyetes (i a això s’hi han dedicat, amb el silenci còmplice del PP-C, per cert). Deixem de banda el discurs merament polític-ploramiques-victimista-nacional i fem una pregunta: On són els quartos? On són els milions? No es tracta d’una qüestió política, sinó de rellevança judicial. Podrem o no podrem demanar responsabilitats al sr. Montilla, al sr. Antoni Castells et al. que, sabent des del 2008 que l’empresa tenia problemes, la van sucar bé amb diners teus i meus (o sia, aquells que no són de ningú)?
Fonamentalment és això el que pregunto. A veure si algú em respon. I preferentment, davant un jutge.
Me gustaMe gusta
Ah, que t’he de donar les gràcies perquè no em censuris una opinió respectuosa i fonamentada? xD Si no vols comentaris no n’habilitis la possibilitat, no hi ha més.
1. Per voler un referèndum d’autodeterminació no cal ser independentista, només demòcrata. Si ho ets i no et sulfures per una cosa que a una democràcia avançada no hauria de ser cap daltabaix (vegi’s el Regne Unit amb Escòcia o Canadà amb el Quebec), potser sí que ho ets una mica, de «fatxa». Si som tan pocs, per què no demostrar-ho, que hi ha una majoria silenciosa i altres eufemismes? De por al poble no en tenim, els independentistes. Som el poble que no té veu, més aviat.
2. Victimisme cap ni un, la independència és una eina per a poder solucionar els nostres problemes per nosaltres mateixos, la resta és victimisme CiUenc que és part del Sistema-Espanya (si el seu gran esforç és casar Espanya i Catalunya de la manera que més poder els hi doni, no sé com encara hi ha tants milers i milers d’independentistes que se’ls creuen!).
El discurs espanyol es basa en menysprear i minusvalorar, crear inseguretats i pors quan tenim una cultura i economia de dimensions i potència comparable o superior a la de molts països europeus. I que la independència equival no a ser un país més d’Europa (que pel que he dit més enrere no seria cap anormalitat) sinó a fer murs de dotze metres amb filferrats i aduanes, tancar-nos a l’exterior. I és el contrari, per poder-nos obrir al món sense traves és el que ens cal.
3. Als últims 300 anys d’història em remeto, per dir-ho ràpid. En aquest període quants anys ha estat oficial la llengua catalana, s’ha pogut ensenyar a la immensa majoria de la població catalanoparlant? Diferenciar-se per pebrots diu, si els primers diferenciadors per coacció i imposició són els actes de l’aparell estatal espanyol des de segles. Espanya és una fàbrica d’odi i independentistes i se li girarà en contra seva.
4. No costàvem diners a Espanya? Ara resulta que el país no és rendible sense «los saqueadores de España». Quins pebrots. En tot cas els Països Catalans seran una confederació o no seran, el País Valencià és 100% sobirà, i quan hi hagi independència serà només de la CAC en un principi (Principat de Catalunya sota administració espanyola).
I per acabar, em pregunto el mateix que tu: no hi ha lloc per a la Justícia? Per deixar en evidència i rendir comptes amb el malbaratament dels diners de tots, pels qui evadeixen milionades fora del país (robant a tota la societat), pels directament corruptes? No tinc cap interès en tapar les vergonyes de cap fill de puta, així que la resposta suposo que hauria de ser l’existència d’un sistema judicial que actués com cal i d’una política transparent que no li permetés a ningú escapolir-se de les seves il·legalitats.
Me gustaMe gusta
No, no m’has de donar les gràcies per no censurar-te (només faltaria). Simplement, estava tan acostumat a que algun ximplet entrés aquí, deixés el pet i ja està que és una sorpresa agradable poder parlar amb algú (malgrat que pensi diferent o jo cregui que està equivocat) sense escalfar-se i prendre-s’ho a la valenta…
Apart d’això, t’accepto el darrer paràgraf, que és el que té relació amb el tema de l’entrada. La resta és discurs polític i «reivindicació nacional»… i d’això en parlarem en un altre moment, que ara mateix no tinc temps 🙂
Me gustaMe gusta